Adeus és un espectacle coreogràfic d’equilibris, contorsions i música en directe que ofereix una perspectiva original sobre la vellesa, explicada no com un moment de decadència, sinó com una etapa de la vida que les protagonistes, cinc dones, esperen amb impaciència. Amb un enfocament irònic, l’obra és una narració singular que juga amb les convencions socials i culturals. El tema de la vellesa, profundament humà i universal, s’explora a través dels cossos i dels objectes.

Ara o mai, és una composició híbrida feta amb totes les cordes que la Jur té al seu arc; pallassa, música, teatre, manipulació d'objectes, malabars, tot plegat muntat amb l'empremta única d'aquesta magnífica bogeria que és la seva. És una actuació d'una dona en plena emancipació artística, acompanyada d'un acròbata, la música creada per la Jur i l’Antoine Eole i un curtmetratge creat per la Jur i l’actriu Juliette Zannon

Aquí, a Bleu Électrique, hi plana un aire cinematogràfic. Els personatges són allà, a la frontera entre les escombraries i l’oblit. Sota una lletjor aparent que reflecteix un quotidià cru, Bleu Électrique transcendeix cap a una bellesa i una lleugeresa oníriques. Aquí, la humanitat és retratada en tota la seva esplendor, la seva crueltat i la seva absurditat. Comportaments i relacions imprevisibles, esdeveniments afligents, repercussions absurdes i desenllaços còmplices de la indiferència general. Una nerviositat alhora plaent i inquietant s’apodera del públic, testimoni d’aquesta realitat. En abordar els sentiments humans fonamentals —les pors, les angoixes, però també els desitjos i les aspiracions—, Bleu Électrique assumeix el risc d’oferir una mirada crua i sense concessions sobre la realitat, alhora que ens convida, de vegades, en un mateix impuls, a somiar. Però només de vegades — aquí no s’hi ofereix cap recepta miraculosa. Amb força, sarcasme i humor, el públic és submergit en aquesta comèdia humana, alhora absurda i profunda. Tot plegat resulta ben desconcertant.

On és el real? Allà fora. I segurament en molt mal estat. Entre càmeres antigues i televisors vells i oblidats, Chou Chou crea distraccions per enganyar les Tenebres que l’amanacen constantment. Amb un joc absurd, fa que el públic entri en el seu deliri tragicòmic. Llucint slip i jaqueta inflable, Federico Robledo encarna aquest personatge excèntric, atrapat en la seva extrema solitud, per aïllar-se amb alegria de l’obsolescència programada de la seva pròpia espècie.

Modern Nature és un EP conceptual en què el meu alter ego, Coconauta, explora la intersecció entre natura i tecnologia en l’era de la hiperconnectivitat. Mitjançant una fusió d’electrònica experimental i sensibilitat alternativa, el projecte examina com la tecnificació de l’existència ha reconfigurat la nostra percepció del món viu, dissolent els límits entre el biològic i l’artificial.

Compost Collaps arriba de Trufu, al segle XXII. Un món on moltes coses han canviat, però on encara continuem fent festa intensament. Un bateria i el seu CC-220: un instrument casolà 100% reciclat — el sistema de so del futur. Una actuació en directe, amb composicions inspirades en pistes de ball d’aquí i d’arreu, enllaçades com ho feien els DJs d’abans. Per a un demà lluminós i ple de vida, perquè a tot arreu, sempre, la festa continuï.

Cinc malabaristes d’aparença esportiva entren a l’espai i s’escalfen, en al·lusió als ragazzi de Pasolini. Un himne a l’absurditat ressona; l’espectacle pot començar. Tot seguit, s’expliquen al públic les normes de seguretat i les regles del joc. La música arrenca i, amb ella, un diàleg coreogràfic i de malabars que revela les diferents personalitats dels intèrprets i les seves relacions, que evolucionaran al llarg de tot l’espectacle. Copyleft parla de la relació de l’individu amb el grup i de la vitalitat del cos aliada amb la virtuositat dels malabars, en constant evolució amb la música. La poesia es troba en els detalls, en la trobada entre dos intèrprets o amb un espectador, en la perfecció d’un gest de malabars sincronitzat amb els acords musicals.

Cada any escrivim la sinopsi d’alguna cosa inexistent, perquè d’això es tracta. Creem un espectacle encara no revelat entre persones que no es coneixen: una ficció instantània, o una suma de ficcions representades per cossos prestats, travessades per la salvatge intuïció d’entregar-se a l’escena amb una conspiració poètica entre mans. Cada vegada desxifrem codis, inventem mètodes que ens uneixen per entendre l’efímer, fregant la mateixa raó de la creació. Ens preguntem per l’origen del temps, els valors, el significat, els significants i les qüestions que necessitem trencar. Ens endinsem en les ombres, en la matèria, en la llum i en l’èter. En el caos existeix tot alhora: la bogeria ho descodifica i l’art ho tradueix. El risc és inventar el nostre propi incendi i cremar la nostra pròpia casa per poder veure el cel que hi ha més enllà del sostre. Crulab tracta, d’alguna manera, de veure més enllà a través d’una suposada invenció. Aquesta vegada hi haurà caps i plomes, personatges, làmpades i pintures. La història serà la història que cada persona porta amb si mateixa: Lupa Maimone — Artista multidisciplinària Silvia Capell — Circ contemporani Marta Lofi — Plàstica escènica / escenografia Felix Hop / Flexiblé — Música / So Emiliano Pino — Creació, direcció i performance

Sota un decorat suspès, en una pista circular i dins d’una arena íntima, sou convidats a un univers singular, on conviuen maldestreses i proeses, petits gestos i allò extraordinari, aparença i falses aparences. Hi haurà cossos flotant i balancejant-se, sols i magnífics. Hi haurà barrets manipulats per un home ell mateix manipulat. Hi haurà apilaments d’abrics, despullaments d’americanes, acumulacions de capots, vols de levites, l’efol·liació de bruses, el desplegament de caçadores, el degoteig de seda. Hi haurà violins, guitarres, teclats, percussions, objectes insòlits, accidents feliços, éssers fanfara i cossos orquestra. Un circ intemporal i oníric, que arrossega les ànimes fins a les profunditats de la humanitat.

Dolores són Elske i Philine, artistes de circ que posen en escena la seva disciplina de mà a mà de manera ingènua, sense teatralitzar-la gens. Juguen a un joc en el qual està permès fallar, tornar a fallar i fallar encara millor (referència literària). Repetir trucs sense vergonya és el que està previst, ja que ens mostren els trucs més difícils –potser fins i tot impossibles– del seu repertori creats durant vint anys d’experiència. La peça ens mostra el seu costat ritual i sense sentit, cosa que ens fa reflexionar sobre l’inici de l’art i sobre el seu final. Les acròbates generen una catarsi teatral mitjançant una intensa experiència de vida que explora els límits dels seus cossos. Com al circ però amb altres regles; més absurdes.

Un llum penjant, un cable d’interruptor, un got d’aigua, una bola i una espelma. Cada objecte està al seu lloc, un altaveu toca un tango retro. En aquest espai on els mitjans tècnics són sempre elements de joc, Léo Rousselet juga amb el temps, la llum i la pilota per crear moments de suspensió que varien en ritme, es mouen i es transformen com per art de màgia! La lògica de la causalitat es dissipa a poc a poc, la realitat es fa més complexa i absurda. La corda de l’interruptor li fa pessigolles…

Entre les ruïnes digitals i les ones paràsites d’un món en bucle, Jean Peiry, àlies Erreurjean, s’imposa com un espectre sonor en revolta. Experimentant amb el so des de fa anys, només recentment l’artista friburguès ha decidit treure de la seva esfera privada aquest projecte situat als confins de l’electrònica, el post-punk i la noise. Amb els seus sintetitzadors, caixes de ritmes desajustades i samples mal enregistrats, provoca intencionadament l’error i el caos. A vegades xiuxiuejada, a vegades cridada, la seva veu se superposa a bucles industrials i beats crus. Com un alliberament, la seva música és un crit de ràbia davant dels errors del sistema.

La vocació itinerant del circ i dels espectacles ambulants, i la recerca constant de punts d’arribada. Llocs que puguin acollir espectacles, assajos, trobades o simplement descansos. El circ, en les seves formes contemporànies, desenvolupa el seu recorregut en relació constant amb les realitats que poden comprendre’l, sostenir-lo i acollir-lo. En aquesta dinàmica, lligada a la necessitat d’entrenar-se, de tenir públic, d’emmagatzemar material i, atesa l’escassetat de possibilitats oficials (), els artistes de circ contemporani saben olorar, descobrir i inventar una infinitat de possibilitats. I és gràcies a aquesta iniciativa, aliena al teatre o a la dansa, que el circ troba el seu lloc. On? En espais alternatius, principalment «aliens» a les estructures oficials de la cultura: en els darrers trenta anys, el vincle entre aquests llocs, sovint ocupats, i els artistes de circ s’ha tornat indissoluble: val la pena parlar-ne una mica.

Involucrat sempre en mil aventures musicals (Les Aus o Zeidún, per citar-ne dues) Mau Boada viu emboscat al Montseny però neda com ningú en l’esfera musical nostrada i global, col·laborant incansablement amb una àmplia i heterodoxa nòmina d’artistes. Amb el seu projecte més personal, Esperit!, presenta amb banda el seu quart disc de llarga durada, “Cançons”, que culmina el camí iniciat amb ”Endavant continu” (2011), “La lluminosa” (2014) i “Ilíada” (2019).

Tradicions només les que ens inventem nosaltres. Un any més tancarem el festival amb un cabaret conduit pel duo dinàmic format per Edoardo de Montis i Salvatore Frasca i pel qual passaran artistes amigues i estrelles del rock que han vingut al Kontrast per actuar-hi o de visita, poc ens importa. La qüestió és ajuntar-nos i gaudir de números de circ (o del que sigui) d’alt nivell i sobretot riure molt, que amb els temps que corren fa bastanta falta.

Vuit personatges perduts per la ciutat, cadascun d’ells amb la seva maleta. Viatgers o immigrants? Ingenus, curiosos, amb les emocions a flor de pell, no coneixen les normes, les nostres regles, la nostra manera de viure. El seu joc és tan subtil que es confon amb la realitat. És així com s’obre un espai de diàleg, on l’espectador es torna actor de l’intercanvi i de l’experimentació. Kamchàtka es converteix finalment en un mirall: el dels nostres comportaments vers l’altre, l’estranger, el diferent. Construirem el futur amb els Kamchàtka o els rebutjarem?

Konvent Klub és el col.lectiu de DJ’s i músics de Konvent, comunitat des d’on es resignifica, a través de l’art, un antic espai religiós i industrial en desús, en un context rural. Konvent Klub busca crear experiències musicals immersives per resignificar l’espai de ball com a espai de catarsis col.lectiva inclusiva, amb una línia eclèctica i oberta a la transformació; una celebració de la construcció a partir de les runes; un espai de festa arriscat i sense concessions.

Un personatge apareix, enterrat sota 35 quilos d’acer. Una armadura massa pesada, massa sorollosa, massa viva per ser només un vestit. Cada pas planteja una pregunta, cada gest renegocia un tractat de pau entre el cos i el metall. Entre circ i dansa, intenta domesticar aquesta massa capritxosa que de vegades l’ajuda i de vegades el desafia. Després, una a una, les peces es desprenen. El pes disminueix, l’espai s’obre i cada element troba un segon alè. Objecte, eina, contrapès, matèria per manipular o fer malabars: el metall es reinventa al mateix ritme que el cos que se n’allibera. Miror explora aquell moment en què alleugerir-se no és renunciar, sinó transformar-se. Un viatge dansat i circense on descobrim que treure pes pot, de vegades, obrir tot un món… i que els objectes que crèiem feixucs també saben sorprendre.

Muovipussi és un grup de música electrònica format per Milla Lahtinen, Niklas Blomberg i Heidi Finnberg l’any 2018. La música de Muovipussi incorpora elements del rap, del pop cruixent i del metal. Els concerts del grup són paquets explosius plens de seqüències extravagants i enèrgiques, que garanteixen mantenir-te enganxat durant tot l’espectacle. Entre el virtuosisme instrumental i el rap accelerat, hi ha molt espai per divertir-se i fer que el públic transiti per un ampli ventall d’emocions. Muovipussi vol crear un concert amb ingredients que no s’han vist ni experimentat abans en directe. Si el públic es pregunta - Què està passant?, la missió de Muovipussi haurà estat un èxit. El grup aspira a entretenir mentre fa esclatar fins a l’oblit les normes, creences i estructures socials velles i polsoses.

Perdón és una declaració d’amor i odi a la dansa. Una peça que explora els límits: de la creació artística; del ballar; de la llibertat de l’intèrpret en escena o la seva relació amb el públic; de la incomoditat i també d’unes gomes de pollastre. Els límits com a manifest artístic o com un espai privilegiat per a la sorpresa i la provocació, on allò bonic pot esdevenir grotesc o una mostra de vulnerabilitat. Sense victimismes ni moralismes, sense prejudicis sobre el bé, el mal, el que és bell o el que és avorrit, posem el cor directament a la graella per dir: Això és el que som: aquesta és la prova que es pot ballar amb ‘v’, amb humor i amb faltes d’ortografia. (I si aquesta és una altra sinopsi que no t’aclareix res, perdó.)

PERERA ELSEWHERE Més d’una dècada després del llançament del seu àlbum debut en solitari, la productora, DJ i multiinstrumentista guardonada Sasha Perera, també coneguda com a Perera Elsewhere, integra amb fluïdesa el rap experimental, el grime psicodèlic i el footwork orientat a la pista de ball amb el seu distintiu so avant-pop, pel qual s’ha fet coneguda. La seva voracitat per Just Wanna Live Some fa que les seves expressions sense fronteres, a través de cançons i peces, tinguin només una cosa en comú: són humanes, una consideració que mai no havia estat tan urgent. RAFUSH Rafa Cunha, també coneguda com a Rafush, és DJ, presentadora, curadora, activista i artista gràfica establerta a Berlín, i reclama el seu espai dins de l’escena de club. Com a artista capaç de canviar ràpidament de plataforma per expressar-se i defensar allò en què creu, detecta una necessitat urgent de més diversitat i consciència en la cultura de club. Abans que el techno esdevingués blanc i hedonista, era negre i concebut políticament: un subproducte de la lluita afroamericana i una forma de protesta. La resistència underground no era cap eufemisme, sinó una realitat. Rafush s’implica en una cultura de club més intencionada, conscient i política. És cofundadora de dos col·lectius a Berlín: l’Afro Futuristic Collective i Yoko Yoko, dedicats a incrementar la representació negra a l’escena de club berlinesa

Queerass(é). Acte I: Càntics d’un cos sense gènere Una figura coberta de guix s’esquerda, es desmunta i deixa a la vista allò que mai no va encaixar. Queerass(é) no representa una identitat: la talla. L’escena esdevé porosa; el públic és a dins, tocat, invocat. No hi ha quarta paret. Hi ha pell, alè, vertigen. Aquesta obra no busca una forma: desfà la forma com a gest encarnat. Entre coreografia de runa i cerimònia indòcil, ressona com una espiritualitat sense temple, feta de cossos que s’ofereixen sense garantia, com habitatges provisionals del desig. La identitat cristal·litzada es trenca i la presència esdevé rizoma, sense origen, sense fi, sense centre. Queerass(é) es mou com un cos col·lectiu en fugida, entre text, moviment i imatge. Va ser creada sense subvencions ni obediència, fora del circuit tanatopolític cultural. Va néixer en una sala d’estar i s’erigeix al teatre com una trinxera encarnada.

Un viatge 'circnematogràfic' que desperta el desig de viure en un món més lliure i més emocionant. Una celebració de l'essència. Serpentines, tovalles, copes i tot l'aixovar es tenyirà de les nostres troballes circenses. Brindarem, immortalitzarem instants i mirareu el món per un forat de 360º; jugareu a ser l'epicentre de la pista. Aquests seran els riscs al nostre ròdol, ...i els vostres si veniu a la celebració. També és un convit a guaitar, a fer de voyeurs, a mirar altrament allò que potser no havíem vist mai d'aquella manera. A entendre o qüestionar-nos perquè i com s'aguanten els arbres, els fanals, els balcons o fins i tot el fenomen de la bipedestació humana. ...també, amb unes ulleres de realitat virtual, ens endinsarem a una pel·lícula en la que serem l'epicentre de la pista. Durant uns minuts serem com un convidat de pedra fins que ens qüestionaran què hi fem allí.

Un ROAST és un format de comèdia on diferents humoristes convidades es reuneixen per criticar en públic la protagonista del xou. Un BEEF és un enfrontament entre 2 cantants de rap a través de la lírica i la rima. Un ROAST BEEF o ROSBIF és un tall de bou tendre que es rosteix al forn. ROSE BIF és el solo de Sarah Anglada. Cinc personatges monocromàtics surten d’un contenidor verd de brossa de 1100 L, el comú, on totes tirem periòdicament les nostres deixalles, els fems, la porqueria; la que es veu i la que amaguem. Parlarem de merda, sí, però sense ofendre, perquè la merda és sabia, és antropologia pura. En generem constantment i parla, sense embuts, de nosaltres mateixes.

Durant anys vam fer riure la gent mentre nosaltres també ens ho passàvem bé, fins que ser pallasso es va convertir només en una feina, construïda sobre trucs vells repetits per tranquil·litzar un públic que vol desconnectar el cervell, com davant d’una pantalla. Però un pallasso no està fet per proporcionar confort: és bogeria, diversitat, llibertat. Amb Rubbish Rabbit volem tornar a aquest esperit, inspirant-nos en els infants: caòtics, sorollosos, destructius, autèntics. A l’escenari trenquem objectes, ens disparem, caiem, ens barallem i juguem amb peluixos gegants, seguint els nostres instints. Un espectacle que no és tranquil·litzador, sinó lliure i salvatge.

Charlie Dirty i Daddy Schwartz, retirats des de fa 4 anys al Tibet, tornen amb un diagnòstic de TDAH, TDS, estat límit i depressiu. Tots dos han sortit de relacions tòxiques amb perversos narcisistes gràcies a una gran resiliència artística i a l’ajuda de la màfia. Avui proposen una música distòpica en la qual la veu és com un paisatge sonor que et posa un Volvo enorme al fons del cul. «Reunir una persona incapaç de cantar amb una altra sense cap sentit del ritme em va semblar un concepte innovador per a l’entreteniment a les portes de l’arribada de la IA». KIKI — Product Manager i Responsable de Marketing, Innovation Improvement Schlaasss.

Una proposta de mini teatre de titelles d'adults una comèdia íntima, per a tres espectadors que espien a través d'un confessionari les fantasies i contradiccions de l'eròtica del pecat, ell o la "voyeur" que s'agenolla no per a confessar-se, sinó per a gaudir d'unes escenes de lúbrica concupiscència plenes de pecat, Un divertimento que busca provocar a mà de Madame Paulette.

2 propostes artístiques en procés de creació que descobrirem en una passejada per l’interior de la fàbrica del Konvent. **“PEOPLE” CLAUDIO STELLATO** Aquest espectacle és una fusió d’arts visuals, circ i teatre; una recerca per crear "tableaux" on els humans i la matèria s’entrellacen. “People” posa en relleu la bellesa de la misèria humana i la bogeria d’aquells que viuen al carrer. Sobre una superfície blanca i buida, uns amics es reuneixen amb tot el que posseeixen per a una celebració col·lectiva, passant per totes les etapes d’una festa o d’un ritual. Són “persones” com nosaltres, però que viuen en una realitat paral·lela. En aquest món, les seves accions poden semblar absurdes per al públic, tot i que per als personatges són completament coherents i normals. Pablo Molina - brainwash (treball en procès) Nascut a Reus, format a l’escola de circ Rogelio Rivel de Barcelona (2010–2012) i graduat a la formació professional Le Lido de Tolosa (2014–2016). Creador de l'espectacle CANDY i Co-creador de la companyia Random. Especialitzat en equilibri sobre mans, contorsió, dansa i teatre. La seva tasca creativa consisteix en la hibridació d’aquestes arts per crear un llenguatge propi. Aquesta recerca es manifesta en una evolució constant, tant en les diferents creacions en què ha treballat com en la seva tasca com a formador.

WANDER és un viatge sonor i físic, un cos que parla i una veu que es transforma. Una deambulació en un petit espai íntim, que convida el públic a perdre’s en aquest viatge excèntric que sembla sense destí, però que avança amb molta determinació. Cap a on vaig? Cap a on anem? Com a individus, com a societat. Una cartografia mòbil de migracions possibles. Un mapa vivent, traçat col·lectivament, amb passos que llisquen cap a nous horitzons per habitar. VINE A WANDER AMB MI.