Bleu Électrique

Aquí, a Bleu Électrique, hi plana un aire cinematogràfic. Els personatges són allà, a la frontera entre les escombraries i l’oblit. Sota una lletjor aparent que reflecteix un quotidià cru, Bleu Électrique transcendeix cap a una bellesa i una lleugeresa oníriques. Aquí, la humanitat és retratada en tota la seva esplendor, la seva crueltat i la seva absurditat. Comportaments i relacions imprevisibles, esdeveniments afligents, repercussions absurdes i desenllaços còmplices de la indiferència general. Una nerviositat alhora plaent i inquietant s’apodera del públic, testimoni d’aquesta realitat. En abordar els sentiments humans fonamentals —les pors, les angoixes, però també els desitjos i les aspiracions—, Bleu Électrique assumeix el risc d’oferir una mirada crua i sense concessions sobre la realitat, alhora que ens convida, de vegades, en un mateix impuls, a somiar. Però només de vegades — aquí no s’hi ofereix cap recepta miraculosa. Amb força, sarcasme i humor, el públic és submergit en aquesta comèdia humana, alhora absurda i profunda. Tot plegat resulta ben desconcertant.